És Vedrà és, sens dubte, l’illot més impressionant de tota la costa pitiusa, en rivalitzar en altura amb les principals muntanyes de l’illa. Els seus 382 metres s’aproximen als 475 de sa Talaia de Sant Josep, que és el major pic. En estar a menys de dos quilòmetres de la costa, produeix, al costat des Vedranell, la sensació d’una serralada que emergeix de la mar. La geologia de tots dos illots és molt particular i diferent a les de la resta del litoral pitiús, a causa de l’estructura d’encavalcament en la qual els materials més antics varen emergir i es varen superposar sobre els moderns.
La immensitat de totes dos roques sobretot impacta en envoltar-les des de la mar, tant per les dimensions com per les coves que exhibeixen en els seus murs verticals i les taques fosques d’humitat. Varen ser declarades reserva natural el 2002, juntament amb els illots de ponent.
Des de l’Edat mitjana, es Vedrà va ser utilitzat per famílies locals que el tenien en propietat per a criar cabres, que creixien salvatges desafiant la gravetat des dels cingles que conformen l’empinada estructura. Avui ja no s’admet la seua presència, a causa del mal que provocaven en la flora endèmica, entre la qual hi trobam espècies tan valuoses com la camamilla des Vedrà (Santolina vedranensis), la farigola púnica (Teucrium cossonii subespècie punicum) o el margalló (Chamaerops humillis).
Es Vedrà, a més, està vinculat en multitud de mites, des que, al segle XIX, el carmelita descalç Francesc Palau, procedent de Catalunya, es va establir a la localitat des Cubells i va decidir passar temporades com a ermità a l’illot. En aquestes reclusions ascètiques, el religiós trobava refugi a una cova pròxima al cim en la qual s’acumulava l’aigua de pluja, amb l’única companyia de cabres salvatges, falcons marins i les sargantanes blaves de l’illot.
Palau va deixar escrites les seues peripècies illenques, que incloïen la visió d’estranyes llums brillants, que ell va identificar amb aparicions marianes. Amb l’arribada del moviment hippie, es varen associar al penyal tota classe d’influxos i magnetismes, lògicament mai demostrats.
A l’extrem oest des Vedrà existeix un petit far amb una torre de tres metres d’altura, que emet llampades blanques cada cinc segons, des d’una altura de 21 metres sobre el nivell de la mar. Té un abast d’11 milles nàutiques i s’accedeix a ell mitjançant una escalinata que ascendeix per les roques fins a la base. El far original es va inaugurar el 1927, encara que un temporal va derrocar la torre el 1959, creant-se l’actual a una major altura. Des del principi va disposar d’un equip automàtic amb gas acetilè i del seu manteniment s’ocupaven els faroners de ses Coves Blanques, a Sant Antoni.
Encara que és notablement més baix, l’illot des Vedranell té uns destacats 123 metres d’altura i comparteix la diversitat de flora i fauna des Vedrà. El seu relleu també és molt escarpat i destaca per una curiosa forma de ferradura, que només pot apreciar-se navegant.
