Divendres passat a la nit, el saló social del Club Nàutic Sant Antoni va acollir una nova edició de la tertúlia ‘Xerrades Essencials’, amb una protagonista d’excepció: la pionera del turisme a Sant Antoni Catalina Prats Torres, fundadora de la Pensió Catalina, el primer establiment que va obrir les portes a la costa de ses Variades, on avui es concentren milers de persones diàriament per a gaudir de la posta de sol.
La sala va tornar a omplir-se de públic, entre el qual hi havia nombrosos familiars de l’empresària, que compta ja amb 90 anys i va viure els principis del turisme a Sant Antoni, treballant primer a la Fonda Esmeralda, un dels primers allotjaments de Sant Antoni, i creant posteriorment diferents negocis turístics. Catalina va demostrar no sols que ha estat una gran empresària del turisme, sinó que té un sentit de l’humor ben esmolat que va provocar les rialles del públic en nombroses ocasions. La següent crònica reflecteix les històries relatades per Catalina tant durant la xerrada d’ahir i les converses prèvies per a preparar-la.
Catalina Prats Torres va néixer el dia 2 de juliol de 1933, al Carrer General Balanzat, al costat de l’Hotel Portmany, a una casa baixa amb dos arcs on vivia la família Micolau, la seua, i la de Can Pujol. Avui ocupa el lloc el bar Koppas, al cantó del carrer Santa Agnès, on comença el West End. El seu pare era Nicolás Prats, Micolau, pescador professional, i la mare, Catalina Torres, que com moltes dones de llavors vestia de pagesa, procedia de Can Miqueleta, una casa situada als afores del poble, al Camí de sa Vorera.
De petita va estudiar a l’escola de donya Antonia, la dona de don Andreu, el secretari de l’Ajuntament. La parella es va construir una de les cases més boniques del poble, envoltada de jardins, a la cantonada dels carrers de la Mar i General Balanzat. La varen batiar Villa Nieves i encara es conserva. Llavors tothom la coneixia com Cas Secretari.
El pare de Catalina treia a la família endavant amb la pesca, tenia el seu propi llaüt i fins i tot havia pogut estalviar per a comprar-se un solar amb la idea de construir-se una casa, on avui es situa el restaurant és Ventall.
El 1942, quan ella tenia nou anys, es varen traslladar a la casa dels avis, al Passeig de ses Fonts, on avui es situa el restaurant italià Bresca, al costat de l’Ajuntament vell. Era una casa gran i van haver de mudar-se allí perquè el seu pare va emmalaltir i ja no podia treballar, havent fins i tot de vendre el terreny que havia comprat als afores del poble. L’immoble del passeig encara pertany als seus germans i abans passava per davant la carretera d’entrada a la localitat i a continuació la mar, que moria pràcticament a les portes de la casa.
A l’altre costat de la badia ja existia l’Hotel Savines i Rafael Marí Llácer, l’amo, es parava a parlar amb l’àvia de Catalina i li comentava que els turistes de llavors, en els anys 40, eren de senellò; és a dir, que no portaven diners. Can Micolau era la parada de tota la gent coneguda de la família que venia a Sant Antoni. Els diumenges les dones del camp passaven a recollir és catrets, les cadires plegables que llavors s’empraven per a anar a missa perquè a l’església encara no s’havien instal·lat bancs.
Malgrat l’ànsia de coneixement de Catalina, només va poder anar a l’escola fins als 12 anys. La malaltia que sofria el seu pare era tuberculosi i el metge va aconsellar que les tres germanes sortissin de la casa per a no contagiar-se. Catalina era la major i després la seguien María i Pepita, de 9 i 7 anys, i el nen, Vicent, amb 3, que era massa petit per a marxar-se i es va quedar amb la mare.
Obstinada a buscar a les nenes una nova llar per a evitar que la seua salut sortís perjudicada, li va preguntar a nen Toni Rich, amic de la família, que solia deixar la bicicleta a Can Micolau mentre feia encàrrecs pel poble. Aquest li va dir que tal vegada podia manar a la filla Catalina a treballar a la finca de Ca na Parentona, a Sant Rafel, cuidant el ramat d’ovelles. Varen acceptar i arribat el moment de partir, la mare li va deixar acomiadar-se del pare amb un petó. Quan sortia a bord d’un carro cap a la nova llar, va mirar cap amunt i el va veure observant-la. “Aquest encreuament de mirades, l’últim entre nosaltres, mai l’he pogut oblidar”, explica.
Poc temps després, Nicolás Prats va acabar ingressat a un hospital de Dalt Vila, on acabaria morint. Catalina es passava els dies “pasturant les ovelles pel camp i resant perquè es produís un miracle i el pare es curàs”, però no va succeir així.
Recorda anar a missa els diumenges a Sant Rafel i passejar per davant la botiga Can Portmany. Es va fer amiga d’un grup de noies del poble, que vestien de senyora, que era com es deia llavors a les que no anaven de pagesa.
Després de tres anys a la finca, va poder tornar a Sant Antoni, i quan ja havia marxat, la família de Ca na Parentona li va fer saber “que les ovelles em trobaven a faltar i que, quan anaven a tancar-les en el corral, es detenien davant la porta belant perquè jo ja no hi era”, explica.
Poc després de tornar, la mare li va buscar ofici a Palma, cuidant dels nens d’una família coneguda. “Era la d’un mestre de Sant Antoni, Antoni Cardona, de Can Païsses, que s’havia casat amb una mallorquina i tenien dos fills. Jo ja tenia quinze anys i em feia molta il·lusió conèixer la gran ciutat”. Allí va aprendre a rentar, cuinar i cuidar nens, en una època en què tot es rentava i planxava a mà, i els sòls es fregaven de genolls.
Antoni no exercia de mestre, sinó que venia perfums a les botigues dels pobles dels voltants de Palma. La família de la seua dona, María Riutort, tenia dos cases de camp, a les quals es mudaven a l’estiu. També tenien un local al centre de la ciutat, Sa Perfumeria, on també es despatxava als clients. Allí va començar a aprendre els secrets de l’ofici de comerciant i la manera en què ha de tractar-se als clients i gestionar un negoci.
En aquells anys, la mare va arribar des d’Eivissa amb el germà Vicent, encara petit, perquè li operessin de pedres a la bufeta. Mentre el seu germà va romandre ingressat, la mare residia amb ella. “Al principi em feia molta vergonya passejar pels carrers de Palma amb la mare vestida de pagesa, però després vaig veure que n’hi havia moltes més i em sentia orgullosa de lo maca que estava”. A nen Vicent el varen curar bé i ja mai més va tenir problemes.
La Fonda Esmeralda
El 1951, amb 18 anys, na Catalina va tornar de Palma a Sant Antoni i va començar la carrera com a professional de la indústria turística. Al poble, a més de l’hotel Portmany i el Savines, existien dos fondes encara més antigues: la Miramar al Carrer Ample i l’Esmeralda al Carrer Sant Antoni. La mare li va buscar treball a la segona, que regentava Margarita Portas.
“Vaig començar amb molta il·lusió i de seguida em va atrapar el treball”. Va estar a les cuines, però sobretot va aprendre a organitzar-se com a cambrera de menjador, descobrint que se li donava molt bé relacionar-se amb els clients. Alguns acudien a esmorzar diàriament, com certs estrangers que vivien tot l’any al poble i també els militars del destacament de la localitat. A l’estiu, quan apareixien els turistes, na Catalina es posava davant Casa Alfonso, on parava La Parrala, l’autobús de línia que enllaçava amb la capital, i oferia als turistes la possibilitat de pernoctar a la Fonda Esmeralda. Tots ells arribaven amb vaixell des de Barcelona i altres ports. Llavors l’Esmeralda no tenia habitacions pròpies, sinó que llogava estades a les cases del poble, encara que amb el temps es va construir un annex amb dormitoris.
Entre els hostes figuraven alguns mestres que feien classes particulars i va començar a estudiar amb ells per a recuperar algunes de les classes que havia perdut. També va començar a aprendre francès amb la senyora Magnus, una alemanya que vivia al poble i que també dominava l’anglès i francès.
Va romandre a la Fonda Esmeralda de 1951 a 1954, treballant tot l’any per pocs diners, que complementava amb les propines. “Al final guanyava prou com per a comprar-me roba i sabates, i anar a la modista”, afegeix.
Entre els clients de la Fonda Esmeralda estava Hans Hinterraiter, pintor suís de gran prestigi, que segons Catalina en aquella època no pintava: “mai el vàrem veure amb un pinzell a la mà”. Els seus llenços, a base de geometries, però, pengen d’alguns dels millors museus del món i se li han dedicat grans retrospectives. “Com sempre es servia fideus, Hans feia broma amb mi que si posassin en fila tots els que s’havia menjat allí podria arribar fins a Suïssa”, apunta.
Una de les millors anècdotes de Catalina en aquells temps, quan encara tenia només 18 anys, va ocórrer en haver d’anar a vendre a la ciutat un porc criat als corrals de la fonda, per encàrrec de la propietària. Es va posar de vint-i-un botó, es va pujar al camió del transportista, Joan Prats, i es va dirigir a l’escorxador, on calia pesar-lo, per a després vendre’l i cobrar-lo. “Com el camió estava ple de porcs, em vaig passar el viatge preocupada per si a l’arribada sabria reconèixer-lo”, explica entre rialles. Al final, els altres amos esperaven al camió i cadascun es va fer càrrec del seu animal. Catalina, per descart, va recuperar el seu sense majors contratemps. Tot va sortir bé.
El jove Pepe, l’asturià
El 22 de maig de 1952, hi havia un ball a la seu de la Societat Esportiva Portmany, a Can Tarba. Les mares acompanyaven a les solteres, ja que estava mal vist que hi anassin soles. Els nois les treien a ballar, però a na Catalina no n’hi havia cap que li agradàs. De sobte varen aparèixer uns forasters, que tenien el grau d’alferes i realitzaven la Milícia Universitària a la capital. Així va conèixer a José Luis Valdés Ordieres, que la va treure a ballar i li va parlar de les muntanyes de la seua terra. Varen quedar l’endemà per a veure’s. Ell vendria amb bicicleta des de la ciutat, fins al bar Escandell. Ella va acudir a esperar-lo, “per curiositat”, sense pensar que apareixeria. Però ell ho va fer i a na Catalina li va entrar tanta vergonya que va sortir corrent en direcció a l’Esmeralda. Però en Pepe la va seguir i a n’aquella tarda li varen seguir moltes altres.
L’alferes havia estudiat la carrera de Professor Mercantil i va romandre a l’illa fins a setembre, anant a veure-la tots els dies a Sant Antoni. Al petit Vicent, el germà menor, li tocava fer sempre de carabina. Quan va marxar, es varen passar quatre anys escrivint-se una carta cada dia i veient-se al setembre, que era quan ell podia viatjar a l’illa. “El carter ja estava fart de naltros”, comenta amb sorna. Un dia, quan ja portaven molts anys junts, varen ajuntar totes les cartes i les varen cremar a un fogueró.
El primer negoci: la Pensió Tropical
Mentre Pepe continuava treballant a Oviedo, administrant una empresa de marbres, la parella somiava amb casar-se i obrir un negoci familiar. Catalina, a la qual tots els clients de la Fonda li anaven darrere pel seu caràcter, es va atrevir a fer el pas ella sola i va llogar la Pensió Tropical, ara hotel, davant la Residència Militar, l’estiu de 1955. Allí va romandre dos temporades. Va acordar pagar un lloguer a l’amo, Pep Mussonet, i repartir-se els guanys. Treballaven amb ella les germanes, la mare i altres membres de la família Mussonet. Eren habitacions molt senzilles, amb un lavabo que desguassava a un poal. També buscaven habitacions a les cases per a llogar.
Un d’aquests clients era un alemany anomenat Klaus Ziemer, que acabaria anant molts anys als seus hotels i del qual conserva una foto preciosa al costat d’un cotxe i un cartell de la Pensió Tropical. Aquell any el general Franco va visitar Eivissa i Klaus li va fer una fotografia a la ciutat, passejant baix pal·li al costat del bisbe i altres autoritats i li va regalar una còpia a na Catalina.
Un altre client era un escriptor anomenat Emilio Ortiz Ramírez, que li va regalar un exemplar dedicat de la seva novel·la ‘Azazel’, i que després va portar al crític i també escriptor Fernando Guillermo de Castro. Una parella, ja coneguda de les temporades a la Fonda Esmeralda, eren Arturo i Joana Jensen, ell americà i ella austríaca, que residien a Salzburg i feien classes de música al prestigiós conservatori Mozarteum. Parlant amb ells, un dia Catalina els hi va comentar que tenia ganes d’obrir el seu propi negoci i la varen posar en contacte amb un altre conegut, relacionat amb el món de les inversions.
Les noces amb Pepe Luis Valdés
Per fi, abans de la segona temporada al Tropical, Catalina i Pepe varen contreure núpcies a l’església de Sant Antoni. Va ser el 14 de març de 1956, a les 7 del matí, una de les bodes més matineres que es recorden. Els va casar el capellà Tieta i varen oferir un esmortzar als seus convidats a la Pensió Tropical amb xocolata, ensaïmades, orelletes, bunyols… Va caldre enviar taxis als familiars que vivien al camp perquè arribassin a temps.
Després de la cerimònia i sense menjar, es varen fer unes fotos a tot córrer a Foto Min, es varen acomiadar dels convidats i varen marxar al port, perquè el vaixell en el qual sortien de viatge de nuvis partia a les 9 del matí. Varen anar primer a Mallorca, després a Barcelona i després a Madrid i Astúries.
La Pensió Catalina, neix el gran projecte de la família
La segona temporada al Tropical no va ser tan bona com la primera. L’amo els va pujar el lloguer i no va haver-hi guanys, però ja tenien en marxa el projecte de ses Variades, que els hi feia molta il·lusió. Després de signar un contracte amb els seus socis procedents d’Àustria, varen comprar un solar en primera línia de mar, que era propietat del Banc de Crèdit Balear, i varen començar a construir. Era el mes de novembre de 1956.
Llavors aquell lloc apartat era un erm de terra seca, amb camins replets de pedres i abonyegadures, en el qual estaven completament sols enfront de la posta de sol. El primer any sol varen poder acabar la planta baixa, amb la terrassa, la cuina i el menjador, on es servia tant a hostes com a clients externs. L’únic edifici que existia a la zona estava al costat, Can Pons, que varen poder llogar i adequar primer quatre apartaments i poc després uns quants més, proporcionant així allotjament als seus hostes.
El mobiliari li ho va construir la família Nebot, fusters de Sant Josep, en estil eivissenc, amb cadires encordadas a mà que servirien durant més de 50 anys. També varen adquirir tot el parament i l’edifici va quedar molt bonic, amb els seus tres arcs característics enfront de la mar.
A Can Pons tenien llum elèctrica i també ells es van instal·lar allí, però l’aigua calia pujar-la a poalades fins un dipòsit a la teulada, perquè els clients es poguessin dutxar. D’això solia ocupar-se el germà Vicent o n’Armando, un nebot d’Astúries que passava els estius amb ells.
A la pensió, però, va caldre arrencar sense llum, amb neveres de gel, i fent la compra diàriament. “A la nit posàvem espelmes a les taules i els clients estaven encantats per l’atmosfera romàntica”. Varen obrir les portes el 10 de juny de 1957. Per si no tenien bastant amb tots aquests projectes, na Catalina estava embarassada de la primera filla, na Matilde, i va donar a llum el 26 de juny de 1957, en plena temporada, a l’habitació de Can Pons. Als tres dies ja estava treballant a la pensió. Després es varen fer una habitació als baixos del nou edifici, a la part de darrere.
Aquest primer estiu ja els va visitar l’escriptor Rafael Azcona, amic de Fernando Guillermo de Castro. “Va venir amb la idea d’escriure davant sa Conillera, però va trobar tantes coses amb les quals entretenir-se i passar-ho bé, que no va redactar una sola línia”. A la terrassa es reunien molts altres amics, com el literat Ignacio Aldecoa i la seua dona, Josefina.
Acaben les obres i venen més fills
Per a la temporada de 1958, la segona, ja varen tenir acabades les habitacions de la planta alta, amb vuit dobles i una individual, mantenint les altres de Can Pons, que s’omplien de clients que acudien a gaudir de les vistes i la tranquil·litat. Un temps després, es va construir un altre edifici al costat, batiat com Marilina, que també varen llogar, proporcionant-los deu apartaments més.
El seu fill Pepín va néixer el 24 de juny de 1959, tercera temporada, a la pròpia pensió. La seua mare acudia tots els dies a ajudar-la amb els nens i també contractaven nenes majors de la zona perquè donassin una mà. Vivint tan prop de la mar els petits varen aprendre a nedar gairebé abans de caminar. Com a l’hivern no hi havia turisme varen començar a organitzar ball els diumenges, amb un tocadiscs i altaveus. “D’allí varen sortir moltes parelles que acabaren casant-se”, diu.
Amb l’arribada dels 60, la Pensió va continuar marxant bé i, l’abril de 1961, va néixer en Nico, també a l’establiment. L’octubre de 1963 va arribar al món Armando, amb el qual, almenys, va gaudir de l’hivern per a criar-lo i, al juny de 1965, na Cati, la petita.
Un dels fotògrafs més importants de l’època a Europa, Max Ottoni, mig francès i mig brasiler, i reporter de París Match, va visitar la Pensió Catalina en els seus primers anys i va fer un àlbum de fotos familiars que els hi va regalar i que ella encara conserva. Era un gran fotògraf de viatges, havent capturat imatges per mig món, i també de personalitats. Entre la seua obra, retrats del general de Gaulle, Juan Domingo Perón, Brigitte Bardot, Maurice Chevalier, Sacha Guitry, Boris Vian…
Hotel Coves Blanques, el segon allotjament
Catalina, que era una força de la naturalesa i podia amb tot, va obrir amb Pepe un altre negoci aquest estiu de 1965: l’Hotel Coves Blanques, situat a la mateixa zona. Li ho va llogar Donya Adelina, la dona d’en Pedro Matutes, perquè l’explotassin íntegrament. El varen regentar durant 26 anys.
Era completament nou i la família propietària va finançar també el mobiliari, mentre que na Catalina i en Pepe varen aportar la roba de llit, el parament de cuina i menjador i la instal·lació del bar. Era molt funcional, amb habitacions àmplies i un saló gran per a esdeveniments al primer pis. La terrassa sempre estava plena. Al principi tenia dos plantes i després se n’hi varen afegir dos més. S’oferia pensió completa i ella s’ocupava de tot el servei de menjars als dos hotels.
El permís de conduir
El 1967, na Catalina es va treure el permís de conduir. Fins llavors, la compra la feia a Eivissa i havia de moure’s amb taxis perquè ni ella ni el seu marit, nerviós com ningú, s’havien tret el carnet. Quant per fi el va tenir, un bon dia, varen anar a Eivissa ciutat a buscar un pastís per a celebrar l’aniversari de la filla petita, na Cati. Com encara no es sentia molt segura al volant, un amic jubilat es va encarregar de conduir el Renault Ondine acabat d’adquirir.
Quan anaven a tornar de la ciutat, na Catalina li va demanar a nen Toni que la deixàs posar-se al volant per a anar practicant i agafant confiança. “A mig camí, vaig voler avançar a un camió de càrrega i em vaig trobar de front amb la camioneta de Casa Alfonso, amb n’Alfonso al volant”. El comerciant es va detenir en veure-la venir, però així i tot varen xocar. Ningú es va fer mal, però el cotxe es va emportar un bon cop i el pastís va quedar arruïnat. El germà de na Catalina, en Vicent, es va inventar una història: la dentadura postissa del xofer va sortir volant i va acabar clavada en el pastís i ja no es va poder menjar. Encara que a partir de llavors li feia por agafar el cotxe, va seguir endavant i va exercir com a conductora durant més de 40 anys.
La Gitana, palanquers i flamenc al capvespre
Malgrat tant de treball, de tant en tant els hi agradava sortir a la nit amb amics o alguns clients. Solien anar a ‘La Gitana’, el tablao flamenc de Marita Nágera, a sa raval, i varen acabar demanant als del grup que actuassin a la Pensió Catalina durant la posta de sol. Aquest és l’origen de la música al capvespre a ses Variades, que va acabar sent un fenomen global. Varen haver de construir un ‘tablao’ flamenc per als artistes i les actuacions varen tenir gran èxit.
El fals pintor Walter Keane
A mitjan 60 es va allotjar a la Pensió Catalina Walter Keane. Oferia mitjançant postals uns quadres d’uns nens amb els ulls molt grans. Al poc temps, com a agraïment per la seua estada, va enviar una col·lecció de serigrafies d’obres d’aquesta mateixa col·lecció, que varen acabar penjades a les parets de l’Hotel Coves Blanques i que despertaven l’admiració de molts hostes.
Anys després es va publicar la seua història. Pel que sembla, ell venia aquests quadres com a propis, però en realitat els feia la seua dona, que romania en l’anonimat. Cada vegada eren més famosos i la mentida creixia com una bola de neu. Els adquirien grans artistes de Hollywwood, com Joan Crawford, Kim Novak, Natalie Wood o Jerry Lewis. Alguns varen arribar a vendre’s per 200.000 dòlars de l’època. Margaret es tancava a l’estudi i pintava 16 hores, sense que el món o la seua pròpia família sabessin que era ella. El 1975, després de divorciar-se, Margaret va confessar la veritat en un programa de ràdio. El director de cinema Tim Burton va portar la història a la pantalla gran, a través de la pel·lícula ‘Big Eyes’, interpretada per Amy Adams i Christopher Waltz, el 2014.
El turista un milió
El 28 de setembre de 1971 va arribar a la Pensió Catalina una parella d’alemanys de Düsseldorf a passar la lluna de mel. Els esperava una habitació amb vista a la mar, però quan varen aterrar i varen sortir de l’avió, es varen trobar que eren el turista un milió que arribava a Eivissa. Les autoritats els esperaven per a complimentar-los, els hi varen lliurar flors, va haver-hi ball folklòric i els hi varen donar regals. Estaven molt feliços.
La festa asturiana i els festins gastronòmics
El 1983, la Pensió Catalina va organitzar la primera festa asturiana que es recorda a Sant Antoni. La va impulsar Celso Pérez, amb un menú a base de fabada, salpicón de marisc, fabes amb cloïsses, arròs amb llet, sidra en quantitat, un gaiter… Va anar-hi molta gent del poble i bona part dels asturians de l’illa, com el pintor Luis Amor, que els hi havia creat nombroses obres per a decorar els salons del Catalina i el Coves Blanques.
La gastronomia era un dels puntals de l’hotel. Es feien grans festes, amb grans bufets amb safates decorades, cambrers d’esmòquing, cuiners impecablement uniformats… També es celebraven moltes bodes, en les quals a vegades calia repartir taules per la terrassa perquè no hi cabien tots dins.
La història del mico
A l’Hotel Coves Blanques també acudien nombrosos clients repetidors. Molts acabaven sent fins i tot amics. Entre ells, dos canaris, en Paco i n’Antonio, que una temporada varen aparèixer acompanyats d’un mico, amb la intenció de cobrar als turistes perquè es fessin fotos amb ell a les platges. El pobre animal dormia a una gàbia que els hi varen deixar instal·lar al traster.
Un dia, el mico va escapar de la gàbia i va aparèixer corrent pels passadissos i habitacions on dormien els clients. Encara que no va atacar ningú, es va ficar a l’habitació d’una anglesa, que, en veure’l saltar sobre el llit es va desmaiar de l’esglai. Varen haver de cridar a un metge per a despertar-la i tranquil·litzar-la. “Quan va tornar en si, no sabia si estava a Eivissa o a la selva africana”, fa broma na Catalina. La clienta va tornar durant dos o tres temporades més i en fer la reserva de l’habitació sempre demanava que li donessin una sense mico.
L’animal va perseguir les cambreres de pisos, va saltar pel taulell de la recepció i va armar un gran escàndol fins que en Paco, un dels que l’havien portat, va aconseguir controlar-lo i ficar-lo a la gàbia. Lògicament i sense més demora, els varen demanar als dos canaris que emigrassin a un altre lloc.
Ampliació i venda de l’Hotel Catalina
Amb els anys, varen poder liquidar al soci austríac la seua part, de manera que la Pensió Catalina va passar a ser només seua. Com la demanda continuava creixent, varen decidir ampliar el negoci fins les 74 places i elevar la categoria a hotel d’una estrella. A mitjan anys 60 varen comprar més terreny i varen aconseguir que una agència anglesa els hi anticipàs diners per a les obres.
El varen tenir en marxa uns anys, però la situació financera es va complicar i va romandre tancat unes quantes temporades, fins a poder-lo reobrir el 1984, deixant-lo polit i ben arreglades les quatre plantes. Després d’uns anys en funcionament, en què el turisme havia canviat, i ja en època de jubilar-se, li ho varen vendre a la cadena Playa Sol, avui Vibra Hotels, el 1999. Actualment està en obres i es convertirà en un allotjament de quatre estrelles, cosa que a na Catalina li satisfà “perquè donarà categoria a la zona”.
Boutiques a sa raval de Sant Antoni
Na Catalina, a la qual sempre li ha agradat vestir bé, va decidir aprofitar el temps en què va tenir tancat l’Hotel Catalina per a obrir diverses boutiques. Li va demanar al seu germà que li lloguàs un local al carrer Sant Antoni i li va posar el nom de ‘Matilde’s’, per la filla major. Venia peces de punt fetes per dones de l’illa. La va mantenir en funcionament dotze anys, sempre amb alguna dependenta de confiança. En Vicent tenia un altre local al costat, que va albergar la famosa galeria Es Llimoner, on varen exposar els millors artistes de l’illa, com Antonio Hormigo, Kennedy o Daifa, entre molts altres.
En Vicent tenia un altre local al Carrer Ample, heretat d’uns oncles, i el van arreglar i batiar com ‘Supergrease’, per la pel·lícula de John Travolta. Luis Amor els hi va fer uns mosaics a les parets amb cotxes antics carregats de nois i noies, basats en la pel·lícula. Venia sobretot moda Adlib de grans marques que després s’han fet molt famoses, com Juanita Díaz, Charo Ruiz, Toni Bonet, José Luis Hernández, Piluca Bayarri, etcètera. Li anava tan bé que va acabar obrint una tercera, ‘Catalina Prats Ibiza Moda’, que va inaugurar ja el 1989, davant l’Hotel Llevant, al Carrer de Ramón y Cajal.
Casa davant ses Variades
Després de tota una vida dedicada al turisme, na Catalina ara viu a una casa a ses Variades, on tots els dies veu el capvespre al costat de sa Conillera, la mateixa vista que gaudia des de la pensió. El seu home va morir fa pocs anys i ella el recorda, juntament amb les seues aventures empresarials, a través d’alguns dels preciosos quadres que en el seu moment varen adornar salons i cafès del Catalina i el Coves Blanques, i dels munts d’àlbums de fotos d’aquells anys, dels quals han sortit les que il·lustren aquest reportatge.
També ha escrit les seues memòries, que espera veure publicades en el futur i, sobretot, gaudeix d’una gran família, amb deu nets i nou besnets, que li alegren la vida. Diu que, de tant en tant, encara té malsons de logística, en les quals li falta algun ingredient per a rematar un bufet o el servei d’unes noces. “Quan em despert i veig que només és un somni, em sent molt lleugera”, diu.
Una gran dona, carismàtica i afectuosa que, sens dubte, va contribuir al fet que aquell Sant Antoni es convertís en una destinació turística mítica.
